Des del segle XX que s’ha establert una distinció metodològica en la filosofia. És la distinció d’estil entre la filosofia analítica i la continental. Aquesta terminologia, tot i que útil no és exhaustiva i fins i tot pot ser enganyosa, perquè no es tracta d’una caracterització sinó d’una caricaturització, a més hi ha autors que consideren ja superada aquesta distinció que es caracteritza de la següent manera: Mentre que l’estil analític està més associat amb el treball de filòsof de parla anglesa, l’estil continental ha estat més influït pels desenvolupaments alemanys i francesos del segle XX. De manera que normalment s’associa que l’estil analític predomina en els països del Common Wealth i especialment als països nòrdics d’Europa i a l’Estat espanyol; mentre que l’estil continental predomina a França, Itàlia i Alemanya, tot i que també és molt present en els departaments de Literatura o Gènere d’Universitats de parla anglesa.
Per comprendre l’enfocament analític i l’enfocament continental de fer filosofia ens cal centrar-nos ens els seus respectius objectius. En el cas de la filosofia analítica, té per objectiu la investigació de qüestions difícils i abstractes d’una manera clara i argumentativa. Els escrits que en resulten solen ser bastant secs i poc excitants. En el bàndol continental, les versions de les qüestions filosòfiques tradicionals solen encara estar a la vista, amb una profunda preocupació per la història d’aquella branca filosòfica que investiga. L’activitat de la filosofia es converteix en una àrea per als gestos polítics i estètics, i per a una preocupació molt personal de temes com la mort i l’alienació. La comunicació clara se sacrifica de bon grat per explorar possibilitats noves i radicals del pensament.