Des de finals del segle XVIII fins a mitjan segle XIX, la literatura i les altres arts es veuran marcades per la influència del moviment romàntic, que posa un fort èmfasi en la reivindicació i valoració del sentiment. En el camp de la filosofia, aquesta influència es traduirà principalment en l’idealisme, com a expressió característica de l’època.
Els idealistes assumeixen la distinció kantiana entre enteniment (Verstand) i raó (Vernunft), és a dir, que l’enteniment és la facultat de conèixer el món a partir de les dades sensorials i els conceptes empírics i els conceptes purs (o categories) de la ment, mentre que la raó cerca una explicació global i fonamental, sovint sense base empírica directa.
També adquireix gran rellevància la noció del subjecte kantià. Per als idealistes, el subjecte esdevé una entitat extremadament poderosa, fins al punt que consideren que les coses en si mateixes no tenen significat; és l’ésser humà qui els atorga significat.