L’estoïcisme va ser fundat per Zenó de Cítion a Atenes, l’any 300 aC. Les seves lliçons es feien al pòrtic pintat (poikílē stoá), fet pel qual els seguidors de l’escola van ser coneguts com a estoics. Tot i que els textos originals s’han perdut en gran part, l’estoïcisme va ser recollit i desenvolupat per figures com Sèneca, Epictet i Marc Aureli. Aquesta filosofia sosté que déu, la natura i el destí són una força racional i ordenadora, i que l’ésser humà ha d’aprendre a viure d’acord amb aquest ordre còsmic, acceptant allò que no pot controlar i cercant la serenitat interior.

L’objectiu principal de l’estoïcisme és assolir una vida feliç, aquesta s’aconsegueix si vivim segons dos principis: la raó i la sociabilitat, que són totes dues les dues característiques essencials dels humans. La raó ens connecta amb l’ordre diví del cosmos, mentre que la sociabilitat ens impulsa a col·laborar per construir comunitats millors. Així, millorar com a individus beneficia la societat i, alhora, una comunitat virtuosa enriqueix les vides dels seus membres. Aquest ideal recorda la visió de Sòcrates sobre la importància de l’examen personal i la contribució al bé comú com a camí cap a una vida plena i significativa.

Tot i això, l’estoïcisme ha estat sovint malinterpretat com una filosofia que predica la insensibilitat. Els estoics no rebutgen les emocions, sinó que distingeixen entre passions negatives, que alteren la raó, i passions positives, que promouen la virtut i la justícia. No es tracta d’evitar el sentiment, sinó de cultivar les emocions constructives i evitar les destructives. Fins i tot l’ajuda als altres té un lloc central en l’estoïcisme, no pas per la compassió que ens desperten els vulnerables, sinó perquè fer el bé és part de la nostra naturalesa racional i social, en sintonia amb l’ordre universal.

Materials de diversos estoics

Materials sobre l’estoïcisme

Llistat d’estoics:

Per saber-ne més: