L’epicureisme és una escola filosòfica antiga que, malgrat el pas dels segles, ha mantingut una sorprenent rellevància. Filòsofs contemporanis com Alain de Botton o Catherine Wilson han reivindicat el pensament d’Epicur, especialment pel que fa a la recerca de la felicitat i la crítica als excessos del consumisme modern. A diferència d’altres corrents, com l’estoïcisme, que convida a acceptar el dolor inevitable, l’epicureisme ens ensenya a buscar el plaer com a font de benestar, però sempre amb moderació i consciència. Epicur i els seus seguidors vivien al Jardí, un espai de convivència als afores d’Atenes, on valoraven l’amistat i la serenitat per sobre de les turbulències de la vida política. Lluny de l’hedonisme desmesurat amb què sovint se’ls ha associat, els epicuris distingien entre plaers necessaris i superflus, i defensaven una vida senzilla basada en gaudis intel·lectuals i afectius.

Tanmateix, l’epicureisme ha patit nombrosos malentesos que han distorsionat la seva essència. La idea que els epicuris només cercaven els plaers sensorials redueix injustament la seva filosofia, que també valorava la reflexió, la lectura i les converses profundes. Fins i tot la famosa afirmació d’Epicur sobre el plaer del ventre com a principi de la vida bona s’ha d’interpretar en el marc d’una ètica de la moderació: Epicur mateix afirmava que amb pa, formatge i aigua ja es podia ser feliç. De la mateixa manera, la creença que rebutjaven l’amistat per evitar patiments és errònia: el Jardí era, de fet, una comunitat d’amics que compartien àpats i converses, però també respectaven la necessitat de moments de solitud. Així doncs, redescobrir l’epicureisme implica desfer aquests prejudicis i entendre’l com un camí cap a una felicitat tranquil·la i arrelada a les relacions humanes i al gaudi conscient de les petites coses.

Textos sobre l’epicureisme

Llistat d’epicuris


Per saber-ne més: