Els presocràtics van ser pensadors grecs dels segles VI i V aC que van introduir una nova manera d’investigar el món i el lloc dels éssers humans en aquest. A l’antiguitat, van ser reconeguts com els primers filòsofs i científics de la tradició occidental. Quan anomenem aquest grup de pensadors «presocràtics» ens trobem amb algunes dificultats. El terme, encunyat al segle XVIII, es va popularitzar pel filòleg hel·lenista i historiador de la filosofia Hermann Alexander Diels (1848-1922) al segle XIX. Tenia per objectiu marcar un contrast entre Sòcrates, interessat en els problemes morals, i els seus predecessors, que se suposava que estaven principalment preocupats per especulacions cosmològiques i físiques.

Si «presocràtic» es pren estrictament com un terme cronològic, no és precís, ja que els darrers d’aquest grup van ser contemporanis de Sòcrates i fins i tot de Plató. A més, diversos pensadors grecs primerencs van explorar qüestions sobre ètica i la millor manera de viure una vida humana. El terme també pot suggerir que aquests pensadors són d’alguna manera inferiors als filòsofs citats, i que només interessen com a predecessors seus, i la seva connotació arcaica pot implicar que la filosofia només esdevé interessant quan arribem al període clàssic de Plató i Aristòtil. Alguns estudiosos ara eviten deliberadament aquest terme, però si el prenem per referir-nos als pensadors grecs primerencs que no van estar influenciats per les idees de Sòcrates, ja fossin predecessors seus o contemporanis, probablement no hi ha cap inconvenient en utilitzar-lo.

Autors presocràtics

Durant més d’un segle, la col·lecció estàndard de textos dels presocràtics ha estat la de Diels, revisada per Walther Kranz (1884-1960). Aquesta col·lecció s’anomena Diels-Kranz i s’abreuja per les seves sigles DK a l’hora d’identificar fragments i testimonis de presocràtics. La Diels-Kranz proporciona el text original, generalment en grec o llatí, amb traducció a l’alemany. Al Diels-Kranz, a cada pensador se li assigna un número de capítol identificatiu (per exemple, Heraclit és el 22, Anaxàgoras el 59); després, els informes d’autors antics sobre la vida i el pensament d’aquest pensador es recullen en una secció de «testimonis» (A) i es numeren en ordre, mentre que els passatges que els editors consideren cites directes es recullen i numeren en una secció de «fragments» (B). Les suposades imitacions en autors posteriors de vegades s’afegeixen en una secció etiquetada com a C. Així, cada fragment de text pot ser identificat de manera única: DK59B12.3 identifica la línia 3 del fragment 12 d’Anaxàgoras; DK22A1 identifica el testimoni 1 sobre Heraclit.

  • TALES de Milet [DK11]
  • ANAXÍMENES de Milet [DK12]
  • ANAXIMANDRE de Milet [DK13]
  • PITÀGORAS de Samos / PITAGORISME [DK14]
  • HERACLIT d’Efes [DK22]
  • PARMÈNIDES d’Élea [DK28]
  • EMPÈDOCLES d’Acragant [DK31]
  • ANAXÀGORAS de Clazòmenes [DK59]
  • DEMÒCRIT d’Abdera [DK68]
  • LEUCIP d’Elis [DK67]

Materials didàctics

Testimonis i fragments dels presocràtics