Dante Alighieri (Florència, República de Florència, 1265 ‒ Ravenna, Estats Pontificis, 1321) és un dels escriptors més influents de les lletres universals, el pare de la literatura italiana i la figura que va encapçalar el pas de l’edat mitjana al Renaixement. És considerat filòsof per uns pocs; teòlegs, per alguns més, i el gran poeta de la llengua vernacle, per tothom.

El 1290 es reclou als dominics de Santa Maria Novella, després de la mort de Beatrice Portinari, on coneix els textos de l’escolàstica sota l’orientació de fra Remigio de Girolami. Cap a 1295 comença la seva acció política en el partit dels güelfs. El 1300 va exercir al Priorat de Florència, havent de bandejar els caps de les faccions oposades. En 1301-1302 els «Neri» (literalment ‘Negres’), partit sorgit de l’escissió güelfa, van prendre el poder amb el suport de Carles de Valois i Bonifaci VIII. Aleshores, Dante va ser condemnat a l’exili. El 1315, ho tornarà a ser juntament amb els seus dos fills. Sis anys després el gran poeta i teòric italià morirà exiliat i proscrit a Ravenna.

Conegut sobretot per la Divina Comèdia escrita entre el 1308 i el 1320 i considerada de manera unànime com un monument de la poesia de tots els temps, va escriure, tanmateix, altres obres cabdals, unes en llatí, com els tractats De vulgari eloquentia i De monarchia, unes altres en llengua vernacla, com és el cas del Convivio, les Rime i, especialment, la Vida nova, que, escrita el 1292, i combinant prosa i poesia, representa la màxima expressió del dolce stil nuovo.

Obra poètica

Pendent

Obra filosòfica i teològica