No es preocupin, mai ho entendran.
Ludwig Wittgenstein
Amb aquesta oració del damunt acabava el 18 de juny de 1929, a Cambridge, l’examen oral de doctorat més peculiar de la història de la filosofia. L’estudiant que s’enfrontava al tribunal —format pel matemàtic i filòsof Bertrand Russell i G. E. Moore, un dels filòsofs fundadors de la manera de fer filosofia que es coneix com a filosofia analítica— era un exmilitar austríac de quaranta anys que s’havia passat els últims deu anys de la seva vida treballant principalment com a mestre d’escola. Es deia Ludwig Wittgenstein.
Ludwig Wittgenstein (Neuwaldegg, 1889 – Cambridge, 1951) va ser un filòsof austríac nacionalitzat britànic, nascut en una família rica i culta de l’alta burgesia industrial d’ascendència jueva. Educat per tutors a casa fins als catorze anys, durant el curs 1904-1905 va compartir classe a la Realeschule de Linz amb Adolf Hitler, tot i que es desconeix que tinguessin cap mena de relació. Va estudiar enginyeria aeronàutica a la Technische Hochschule de Berlín-Charlottenburg i posteriorment a la universitat de Manchester, fins a 1911. Els seus interessos es van desplaçar de l’aviació a la matemàtica i, d’aquesta, als seus fonaments. La lectura de Els principis de matemàtica de Bertrand Russell el conduirà a la filosofia. El 1911 visita Gottlob Frege, un important filòsof del llenguatge, i comença a estudiar amb Russell en el Trinity College de Cambridge, durant el curs de 1912 a 1913.
Acabats aquests estudis, se’n va a viure com un solitari a Noruega, on es dedica a les seves primeres investigacions lògiques, fins que en iniciar-se la Primera Guerra Mundial s’enrola com a voluntari en l’artilleria austríaca. Després de ser empresonat a Itàlia i, finalment, alliberat, publica el Tractatus Logico-Philosophicus, que ja havia començat a escriure en el camp de batalla. Aquesta obra serà el text que deu anys més tard presentarà per optar al títol de doctor en filosofia. Poc després abandona la filosofia, tot i que no deixa d’escriure’n. Renúncia a la substanciosa herència familiar i treballa fins a 1926 com a mestre en diversos pobles d’Àustria, època que no va considerar especialment feliç, tot i que cal remarcar que sempre viurà una vida bastant turmentada per la seva condició d’homosexual en una Europa encara no prou tolerant amb la diversitat sexual. Tot i que abans de morir deixarà dit: «Dieu de la meva vida, que ha estat feliç».
Les Investigacions filosòfiques (1953)
- Alguns fragments de les Investigacions filosòfiques
- Fitxa de lectura (Club de lectura de Filosofia 24-25)