ZAMBRANO, María

abril 2025
Dl	Dt	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30

María Zambrano (Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) va ser una filòsofa i escriptora espanyola. Va estudiar Filosofia a la Universitat Central de Madrid, on va ser deixebla del conegut pensador José Ortega y Gasset.

Des de jove es va implicar activament en els moviments intel·lectuals i polítics de la seva època, especialment en la defensa de la Segona República Espanyola. Aquesta implicació es reflecteix clarament en els seus escrits, on sempre defensa una filosofia compromesa amb la vida, amb la societat i amb el patiment humà.

Amb l’inici de la Guerra Civil espanyola, Zambrano es va veure obligada a exiliar-se. Va viure fora d’Espanya durant més de quaranta anys, en països com Mèxic, Cuba, França, Itàlia o Suïssa. Aquesta experiència d’exili no va ser només un desplaçament físic, sinó també una vivència existencial profunda, que marcaria el seu pensament i la seva escriptura per sempre.

María Zambrano és una figura única dins la filosofia perquè el seu pensament combina elements que sovint es mantenen separats: raó i emoció, filosofia i poesia, pensament i mística. En comptes de seguir el camí del racionalisme fred i abstracte —tan habitual a la història del pensament occidental—, ella proposa una «raó poètica», és a dir, una forma de pensar que uneix el coneixement amb la sensibilitat, l’intel·lecte amb el misteri, el concepte amb el símbol.

Amb aquesta manera d’escriure i de filosofar, Zambrano apropa la filosofia a l’art, a la vida interior, a l’experiència humana més profunda. Per això, llegir-la és també llegir des del cor, des de l’ànima.

Alguns dels grans temes del seu pensament són:

La raó poètica, una raó que uneix emoció i coneixement, pensament i art.
La filosofia de l’invisible que són reflexions sobre allò que no es veu, però que es viu o es pressent (com l’ànima, el dolor, el silenci).
El pensament fronterer, un estil filosòfic que es mou entre gèneres (filosofia, poesia, religió, política).
L’exili i el desterrament no només en sentit polític, sinó també existencial. L’ésser humà es troba en recerca constant, com si visqués allunyat del seu lloc o del seu sentit més profund.

Entre les seves obres, destaquen:

Filosofía y poesía (1939)
La agonía de Europa (1945)
Hacia un saber del alma (1950)
El sueño creador (1965)
La tumba de Antígona (1967)
Claros del bosque (1977)
De la aurora (1986)

Avui dia, el pensament de María Zambrano és més rellevant que mai. En una època marcada per la velocitat, la superficialitat i el pensament tècnic, Zambrano ens convida a recuperar el silenci, la introspecció i la connexió amb la nostra part més íntima. Ens recorda que pensar també pot ser una forma d’estimar, de curar, de comprendre el món amb més profunditat i compassió.

La seva veu connecta especialment amb aquelles persones que busquen una filosofia que no parteixi només de la teoria, sinó també de l’experiència viscuda, de la fragilitat, de la memòria i de la sensibilitat. Per tot això, llegir María Zambrano no és només conèixer una gran pensadora del segle XX, sinó descobrir una nova manera de mirar, de sentir i de viure.

—Carla Recasens