Ens endinsarem en els Soliloquis, una obra introspectiva on Agustí dialoga amb la seva pròpia raó per explorar temes com la naturalesa de l’ànima, la recerca de la veritat i la relació amb Déu. A través d’aquests textos, Agustí ens ofereix una visió íntima i profunda de la seva ànima, proporcionant una guia espiritual i filosòfica que continua inspirant els lectors fins avui.

Després de la lectura, presentem una infografia que pot ajudar en la recerca filosòfica a tothom que estigui interessat la metodologia i els procediments per fer filosofia.

Soliloquis d’Agustí d’Hipona

Els Soliloquis (387 dC) de sant Agustí són una obra filosòfica també escrita a finals del segle IV, gairebé una dècada abans que les Confessions, que presenten un diàleg introspectiu entre Agustí i la seva pròpia raó. En aquesta obra, Agustí explora temes com la naturalesa de l’ànima, la recerca de la veritat i la relació amb Déu, tot reflectint el seu procés de conversió i les seves lluites espirituals. Els Soliloquis són coneguts per la seva profunditat introspectiva i la seva influència en la filosofia cristiana, que ofereixen una visió íntima de la seva reflexió teològica i filosòfica.

Fragments de la pregària a Déu, la pregària del filòsof

Espero no decebre al lector si li dic que el que m’ha interessat d’aquests fragments ha estat fonamentalment aplicar una lectura més al·legòrica (i no tan literal) de la pregària que inicia el text, «una de les més belles de l’antiguitat cristiana», tal com la va anomenar el llatinista Pierre Champagne de Labriolle. La pregària en qüestió l’escriu en un moment en què el nostre autor encara era neoplatònic d’expressió, però ja és cristià d’intenció, segons el filòsof Jean Guitton.

La pregària del filòsof resulta rellevant perquè caracteritza la recerca filosòfica, perquè atorga pistes sobre com cal fer-la: per escrit, en solitud, sense deixar-te vèncer per la debilitat del cos, entre d’altres).

1. Després de molts dies de donar voltes a mil pensaments i de cercar-me aferrissadament a mi mateix i el meu bé, i el mal que em cal evitar, de sobte una veu, no sé si meva o d’un altre, fora o dintre meu (això és precisament el que tan m’afanyo de saber), em diu:
RAÓ. —Suposem que trobes alguna cosa, ¿on la desaràs, per continuar endavant?
AGUSTÍ. —En la memòria.
R. —¿Tan gran és que pot guardar bé totes les teves reflexions?
A. —És difícil, més aviat impossible.
R. —Doncs cal escriure [1]. ¿Però com? La teva mala salut no et permet l’esforç d’escriure [2]. I aquestes reflexions no poden ser dictades, ja que demanen una total solitud [3].
A. —És cert. No sé pas què fer.
R. —Demana a Déu l’ajuda salvadora per aconseguir el que desitges [4]. I aquesta mateixa pregària, redacta-la: veure el que vas fent t’animarà [2]. Després aplega breument les troballes en poques conclusions [5]. No et preocupis que et puguin llegir molts lectors; aquestes breus notes bastaran a la minoria selecta dels teus conciutadans [6].
A. — Així ho faré!

—Agustí d’Hipona, «Llibre primer, 1. Pregària a Déu, 1». Soliloquis.
Barcelona: Editorial Laia, 1982. Traducció de Joan Pegueroles, 33-34.

2. Deu creador de l’univers, dona’m primer que et pregui bé, després que em faci digne de ser escoltat, finalment que sigui deslliurat.
Déu, per qui totes les coses, que per si no serien, ten-Déu, que no permets que deixin de ser ni tan sols aquelles coses que es destrueixen recíprocament.
Déu, que has creat del no-res aquest món, que tots els ulls troben ple de bellesa.
Déu, que no ets l’autor del mal, però permets que existeixi, perquè no existeixi el pitjor.
Déu, que als pocs capaços de captar el que és verament, els fas veure que el mal no és ésser.
Déu, per qui l’univers, amb tot i els seus defectes, és perfecte.
Déu, pel qual no hi ha en l’univers ni la més petita dissonància, perquè les coses més baixes s’harmonitzen amb les més altes.
Déu, a qui estima tot el que pot estimar, tant si ho sap com si no ho sap.
Déu, en qui són totes les coses, però a qui la lletgesa de les coses creades no fa lleig, ni la maldat no fa mal, ni l’error no fa errar.
Déu, que has volgut que només els purs coneguin la veritat? [7]
Déu, Pare de la Veritat, Pare de la Saviesa, Pare de la Vida vera i summa, Pare de la Benaurança, Pare del Bé i de la Bellesa, Pare de la Llum intel·ligible, Pare del nostre desvetllament i de la nostra il·luminació, Pare del Do que ens amonesta a tornar a Tu.

—Agustí d’Hipona, «Llibre primer, 1. Pregària a Déu, 2». Soliloquis.
Barcelona: Editorial Laia, 1982. Traducció de Joan Pegueroles, 34-35.

M’agradaria destacar l’ús de la personificació de la Raó com al·legoria de la recerca en diàleg intern dels Soliloquis, un recurs recorrent a l’edat mitjana i també al Renaixement (Beatriu amb Dante; Filosofia amb Boeci; Raó, Rectitud i Justícia amb Christine de Pisan, i Fortuna amb Boccaccio) que permet a l’autor explorar temes complexos i abstractes d’una manera accessible per als seus lectors. El recurs de les al·legories sovint involucrava personificacions de virtuts i vicis. Així, l’autor discuteix temes morals i filosòfics d’una manera viva i narrada. I permet establir un diàleg interior, amb si mateix. Perquè en realitat qualsevol d’aquestes personificacions són el mateix autor, o parts d’ell. L’al·legoria d’aquestes personificacions no és un diàleg en obert amb si mateix. El diàleg interior agustinià reflecteix la lluita interna i la recerca de la veritat personal, amb un escepticisme metòdic que dubta de tot el que no és evidentment cert i que recerca fonaments sòlids per al seu coneixement. [Molt cartesià tot plegat! Així que també seria interessant comparar-la amb ulteriors desenvolupaments, com ara el Discurs del mètode (1637) de René Descartes]

Una proposta de metodologia filosòfica mitjançant la pregària d’Agustí

Si bé la proposta de procediment cartesiana quant la recerca de veritats és prou coneguda en el món de la filosofia, la caracterització de la recerca de veritats agustiniana no ha tingut la mateixa fortuna. En aquesta secció proposem explicar la caracterització que Agustí fa de l’exploració metodològica de les veritats. O, dit d’una altra manera més moderna, què li caldria saber a un estudiant de filosofia si vol investigar filosòficament una qüestió.

Potser avui aquestes tres indicacions ens semblen òbvies o ingènues, però val a dir que si a un estudiant de filosofia, o a un aspirant a filòsof, se li haguessin d’explicitar les tres primeres coses que cal fer per iniciar el camí cap a l’ordenament dels propis pensaments, aquests tres consells serien d’allò més útils: escriure, no deixar-se vèncer per cap debilitat del cos i acostumar-se a la solitud.

Jordi Graupera, Comentari d’un fragment del pròleg dels Soliloquis de Sant Agustí d’Hipona (2007)

La recerca de la veritat agustiniana que el lector pot trobar en la precedent «Pregària a Déu» és sintetitzada en set consells, que són àmpliament descrits per Jordi Graupera com el que en podríem dir la caracterització de la metodologia agustiniana. La novetat rau en el fet que presento aquests principis metodològics també en una (em sembla prou) atractiva i clara infografia.

L’objectiu, per tant, és proporcionar una ajudar a aquells estudiants que s’inicien en el nostre art de fer filosofia mitjançant les set característiques que es desprenen de la lectura dels passatges agustinians anteriors:

També pots descarregar la infografia en format PDF

Fer filosofia amb Agustí d’Hipona

  1. ESCRIU ELS TEUS PENSAMENTS. La memòria humana no és prou fiable per retenir tots els pensaments i veritats que podem descobrir. L’escriptura permet fixar aquestes idees i poder tornar-hi més endavant. A més, posar els pensaments per escrit ajuda a organitzar-los i a reflexionar-hi amb més profunditat.
  2. TINGUES FORÇA DE VOLUNTAT. La feina d’escriure pot fatigar i requerir un esforç significatiu, però és essencial per al creixement personal. No has d’abandonar definitivament aquesta tasca per raons de comoditat o inseguretat ni tampoc deixar-te vèncer per cap debilitat del cos, ja que l’esforç mateix forma part del mateix procés d’autoconeixement.
  3. CERCA LA SOLITUD. La solitud és necessària per a la reflexió profunda i la meditació. Cal acostumar-se a un entorn tranquil i sense distraccions on puguis concentrar-te en els pensaments interiors i desenvolupar idees de manera coherent. La solitud permet un diàleg intern més clar i sincer.
  4. DEMANA AJUDA. La recerca de la veritat i el desenvolupament personal poden ser difícils i esgotadors. Agustí ens insta a demanar ajuda a Déu. Però l’ajuda també pot ser de les persones que t’envolten. Vingui d’on vingui l’ajuda, cal demanar-la quan ens calgui.
  5. RESUMEIX LES DESCOBERTES. Resumir els descobriments en conclusions breus ajuda a consolidar el coneixement i a fer-lo més accessible per a futures reflexions. Els resums concisos permeten una visió general clara i concisa del que s’ha après, faciliten la seva aplicació en la vida diària.
  6. NO ET PREOCUPIS D’AGRADAR. És important no deixar-se influir per l’opinió de la massa de lectors o per la necessitat d’agradar a tothom. La veritat i el coneixement han de ser cercats per si mateixos, no per guanyar l’aprovació dels altres. Si cal satisfer algú, és qui valora la recerca veritable.
  7. CERCA LA VERITAT AMB EL COR NET. La recerca de la veritat no és només un exercici intel·lectual. Sant Agustí subratlla que només amb un cor net, amb una conducta ètica i pura, es pot assolir una comprensió profunda i autèntica de la veritat.