Flora Tristan (París, 1803 – Bordeus, 1844), com moltes dones del segle XIX, va tenir una vida de novel·la. Filla il·legítima de mare francesa i pare peruà, autodidacta, amb idees socials i revolucionàries, casada amb un maltractador, mare de dos fills i d’una filla, separada, va voltar sola pel món, com una pària. Va viatjar al Perú per reclamar l’herència del seu pare, a Anglaterra per observar i analitzar les condicions de vida de la classe obrera i per França perquè volia compartir les seves idees progressistes amb la gent treballadora. Es va dirigir als tribunals per reclamar la custòdia dels seus fills i l’ús del cognom de soltera, però va haver de patir l’oposició del marit i la de la mare. De tot se’n va sortir. Un dia, el marit li va clavar un tret al mig del carrer, al davant de tothom. Els metges no li van poder extreure la bala i ella va haver de viure sis anys amb aquell tros de plom incrustat a prop del cor. Va morir quatre anys abans del naixement del seu net, pintor francès postimpressionista Paul Gauguin.