Aspàsia de Milet va viure a l’Atenes del segle V aC, tot i que procedia de Milet, tal com indica el seu nom. Va ser la segona esposa de Pèricles, líder i polític atenès molt destacat. Plató fa dir al personatge de Sòcrates que l’admirava com a mestra d’oratòria. Es rumorejava que va escriure el famós Discurs fúnebre de Pèricles. Reconeguda pel seu domini de l’oratòria i la seva intel·ligència va ser l’excepció de la dona que va poder parlar en públic, contràriament a les altres dones en l’època de l’Atenes clàssica. Va saber guanyar-se el respecte d’importants figures intel·lectuals i polítiques.

Va destacar com a hetera, membre d’un grup selecte de dones que acompanyaven i influenciaven les elits masculines. Les heteres eren diferents de les prostitutes comunes: combinaven bellesa, habilitats socials i també intel·lectuals. Podien accedir a espais reservats als homes, com els simposis, on entretenien i participaven en converses intel·lectuals. Si bé és cert que prestaven serveis sexuals, també destacaven per la seva agudesa i cultura. Les heteres, com Aspàsia, es diferenciaven clarament de les prostitutes comunes (pornai), que exercien una activitat purament comercial. Les heteres, per tant, no només eren prostitutes sinó que també eren capaces d’influir en els cercles polítics i intel·lectuals.

En el Menexen (235e-236d), Plató fa que Sòcrates atribueixi el seu coneixement sobre l’art de l’oratòria a Aspàsia. També afirma irònicament que ella és l’autora del famós Discurs fúnebre que Pèricles va pronunciar per honorar els caiguts en la guerra del Peloponès. El to irònic de Plató deixa entreveure una sàtira, però alhora suggereix l’admiració per l’habilitat retòrica d’Aspàsia.

Sòcrates, en un altre diàleg platònic que és El convit (201d-212c), explica que tot el que sap de l’Amor (Eros) ho va aprendre d’una sacerdotessa de Mantinea, anys enrere. Alguns estudiosos, com l’hel·lenista Armand D’Angour, consideren que aquest personatge femení, que pren el nom de Diotima, en realitat seria Aspàsia, la dona més influent del seu moment.

Menexen (235e-236d) de Plató

Menexen:  —¿Et penses que series capaç de parlar tu mateix, si calia i el Consell t’elegís?
Sòcrates: —No és pas estrany, Menexen, que també sigui capaç de parlar, jo que tinc la sort de tenir per mestra una dona gens ignorant de la retòrica, que precisament ha format molts altres bons oradors i en particular un, el més distingit de Grècia, Pèricles, fill de Xantip.
Menexen:  —¿Qui és aquesta dona? Ben segur que parles d’Aspàsia.
Sòcrates: —D’ella, en efecte, i de Connos, fill de Metrobi; perquè aquests dos han estat els meus mestres, l’un de música i l’altra de retòrica. […]
Menexen: —¿I què tindries a dir, si et calgués parlar?
Sòcrates: —De la meva pròpia collita, potser res; però ahir mateix vaig escoltar Aspàsia que recitava una oració fúnebre completa, justament sobre aquests morts. Havia sabut el mateix que tu dius, que els atenesos anaven a elegir l’orador. Llavors, exposà d’improvís davant meu una part del discurs, d’acord amb el que calia dir, i l’altra, pensada, em sembla abans, quan va composar l’oració fúnebre pronunciada per Pèricles, engantxant-ne deixalles diverses.

Traducció de Jaume Olives.
Plató, Diàlegs, vol. IV: Cràtil. Menexen.
Col·lecció Bernat Metge.

Textos sobre Aspàsia de Milet

Per saber-ne més: