William Somerset Maugham (París, 1874 – Niça, 1965). És un dels escriptors més destacats i prolífics de la narrativa anglesa de la primera meitat del segle XX. Va saber reflectir com cap altre escriptor el final del gran Imperi Britànic i va relatar els darrers dies del colonialisme a l’Índia, el Sud-est asiàtic, la Xina i el Pacífic. Va compaginar la seva extensa carrera literària amb ocupacions tan curioses com ara fer d’espia per als serveis secrets britànics o de guionista per a diversos estudis de Hollywood.

Títol: Pluja
Autor: William Somerset Maugham
Any de publicació original: 1921
Publicació: Col·lecció Petits plaers, 2025
Traductor: Jordi Martín Lloret
Puntuació: ⭐⭐⭐⭐

La història

Arran d’una epidèmia de xarampió, dos matrimonis que viatgen en vaixell —els Macphail, un metge i una mestressa de casa, i els Davidson, que són missioners— decideixen desembarcar en una illa del Pacífic anomenada Pago Pago. La temporada de pluges i la poca afluència de vaixells fan que s’hi hagin de quedar algunes setmanes. Allà només hi ha una pensió on coincideixen amb la senyoreta Thompson, una persona que de seguida és titllada de mala influència pel reverend Davidson per dedicar-se a la prostitució. En un ambient opressiu dominat per la pluja incessant, el reverend Davidson es proposarà fer tornar al ramat aquesta ovella esgarriada, sense ni imaginar-se que això desencadenarà un pols entre dos caràcters totalment oposats.

Una història sense moralismes explícits

La influència perdurable d’aquesta història es deu, en part, al fet que Maugham evita imposar un final moralista, tot i que sí que dona pistes dels límits de la moral. El personatge del Dr. Macphail —que actua com a observador imparcial i sembla que dona veu a l’autor— ens mostra les dues formes de vida en conflicte: la moral indestructible del reverend Davidson i la vitalitat desimbolta de la senyoreta Thompson.

Maugham, que no era un escriptor religiós, publica aquest llibret a l’inici de la dècada dels anys vint del segle passat. Si assumim que el personatge del Dr. Machphail —observador pacient i també crític amb les mesures que aplica el reverend Davidson— és la seva veu, podem concloure que certament menystindria l’actitud del reverend. Tot i que, com veurem al final, seria un error idealitzar la vida de la joveneta de moral distreta, la senyoreta Thompson.

El xoc entre dos mons

Durant una setmana, el Dr. Macphail presencia l’enfrontament entre aquestes dues forces. La determinació del reverend, gairebé inhumana en la seva rigidesa, fascina i repel·leix alhora el metge. La seva superioritat moral, que el nostre doctor protagonista sent amb una barreja d’enveja i menyspreu, sembla imposar-se cruelment sobre l’esperit lliure, salvatge, que abraça la vida, d’una indefensa i mutilada senyoreta Thompson, després que el reverend faci mans i mànigues perquè el Governador l’expulsi de l’illa quan determina que embarcarà en un primer vaixell dirigit a San Francisco.

El significat del títol

El títol de la història sembla més evocador que significatiu. Originalment la història s’havia de titular Miss Thompson (‘Senyoreta Thompson’), Maugham la va rebatejar com a Rain, un canvi que ressalta el paper crucial de l’entorn.

La pluja és l’element que tanca els personatges dins la pensió, els aïlla del món exterior i magnifica les seves tensions. Sense ella, el xoc entre moralitats no hauria estat tan intens ni inevitable. La pluja no només marca el ritme de la història, sinó que crea l’atmosfera opressiva que el lector recordarà molt després d’haver-la acabada.

Alguns fragments destacables

Es va acostar a la taula i s’hi va plantar al davant com si fos un faristol.
—El cas és que eren tan depravats per naturalesa que no hi havia manera de fer-los veure la seva mal-dat. Havíem de fer pecats del que ells es pensaven que eren accions naturals. Ho havíem de convertir en pecat, no només cometre adulteri, mentir i robar, sinó també exposar els cossos, i ballar i no acudir a l’església. Vaig convertir en pecat que una noia mostrés el pit i que un home no portés pantalons.
—Com? —va demanar el doctor Macphail, no sense sorpresa.
—Vaig instituir multes. Evidentment, l’única manera de fer que la gent s’adoni que un acte és pecaminós és castigar-los si el cometen. Els multava si no acudien a l’església i els multava si ballaven. Els multava si vestien impròpiament. Tenia una tarifa, i cada pecat s’havia de pagar amb diners o amb feina. I al final vaig aconseguir fer-los-ho entendre.
—Però no es negaven mai a pagar?
—Com s’hi havien de negar? —va demanar el missioner.
—S’ha de ser molt valent per plantar cara al senyor Davidson —va dir la seva dona, prement els llavis.
El doctor Macphail va mirar en Davidson amb ulls inquiets. El que sentia l’indignava, però dubtava si expressar la seva desaprovació.
—Recordi que com a últim recurs podia expulsar-los de l’Església.
—I a ells això els importava?
En Davidson va somriure una mica i es va fregar les mans suaument.
—No podien vendre copra. Quan pescaven, els homes no s’emportaven cap part de la captura. Allò era una manera indirecta de fer-los passar gana. Sí, els importava força.

—William Somerset Maugham, Pluja, Barcelona: Viena edicions, 2025, 31-32.

El missioner anava i venia. Estava enfeinat, però els Macphail no sabien què feia. En Horn va explicar al doctor que anava a veure el governador cada dia, i de fet en Davidson el va esmentar en una conversa.
—Sembla un home prou decidit —va dir—, però a l’hora de la veritat no té valor.
—Suposo que això vol dir que no farà ben bé el que vostè vol —va insinuar el doctor faceciosament.
El missioner no va somriure.
—Jo vull que faci el que és correcte. No hauria de caldre convèncer ningú, per fer-ho.
—Però pot ser que hi hagi diferències d’opinió sobre el que és correcte.
—Si un home tingués un peu gangrenat, vostè tindria paciència amb qualsevol que dubtés a amputar-la?
—La gangrena és una realitat indiscutible.
—I el Mal?

—William Somerset Maugham, Pluja, Barcelona: Viena edicions, 2025, 57-58.

Interpretació del final del llibre

Atenció spoilers del final del llibre amb una interpretació

El desassossec d’en Davidson era insuportable fins i tot per a ell mateix. Però també l’animava una eufòria prodigiosa. Estava arrencant de soca-rel els últims vestigis de pecat que sotjaven des dels replecs més amagats del cor d’aquella pobra dona. Llegia amb ella i resava amb ella.
—És meravellós —els va dir un dia mentre sopa-ven—. És un veritable renaixement. La seva ànima, que era negra com la nit, ara és pura i blanca com la neu acabada de caure. Em sento humil i atemorit.
Aquest remordiment seu per tots els pecats que ha comès és molt bonic. Jo no soc digne ni de tocar-li la vora del vestit.
—I encara tindrà valor per enviar-la a San Francisco? —va demanar el doctor—. Tres anys en una presó americana. Em pensava que d’això la n’hauria pogut salvar.
—Ah, però que no ho veu? És necessari. Es pensa que a mi no em sagna el cor per ella? L’estimo com estimo la meva dona i la meva germana. Durant tot el temps que estigui a la presó, jo patiré tot el dolor
que ella pateixi.
—Bestieses! —va exclamar el doctor, impacient.
—Vostè no ho entén perquè està cec. Ella ha pecat i ha de patir. Sé el que haurà de suportar. Fam, tortures i humiliacions. Vull que accepti el càstig de l’home com un sacrifici a Déu. I vull que l’accepti amb alegria. Té una oportunitat que se’ns ofereix a ben pocs. Déu és molt bondadós i molt misericordiós.
A en Davidson li tremolava la veu de l’emoció.
Amb prou feines podia articular les paraules, que li brollaven fervorosament dels llavis.
—Reso amb ella tot el dia, i quan la deixo sola torno a resar, reso amb totes les meves forces perquè Jesús li concedeixi aquesta gràcia meravellosa. Vull instil·lar-li en el cor el desig fervent de ser castigada perquè al final, encara que jo li ofereixi la llibertat, ella la refusi. Vull que senti que el càstig amarg de la presó és l’ofrena d’agraïment que ella posa als peus del nostre Santíssim Senyor, que va donar la vida per ella.

—William Somerset Maugham, Pluja, Barcelona: Viena edicions, 2025, 80-82.

El triomf de la vida sobre el puritanisme?

El puritanisme del reverend Davidson, el platonisme del poble que en diria Friedrich Nietzsche, lluita contra el vitalisme desenfrenat de la senyoreta Thompson. És una pugna per determinar quina és la vida autèntica, el problema és que la vida autèntica del reverend és una vida estricta, rígida, que no permet l’error per això quan s’adona que no ha pogut convertir Thompson (o bé perquè ella l’ha seduït o bé perquè li ha explicat que ha tingut una actitud fingida respecte a l’acceptació del càstig de la voluntat divina) el reverend s’acaba llevant la vida. Això és especialment revelador perquè l’actitud vital de Thompson permet deixar els seus ideals a banda esdevenirun animal que es vol salvatge, que farà de tot per viure plenament. Mentre que el reverend mai viu plenament en el sentit salvatge-lliure de Thompson, viu en la més absoluta submissió a Déu per això quan no segueix (o fa seguir la submissió) es pren la vida, no ha pogut viure la vida autèntica, però li queda un residu, una ombra d’autenticitat, que l’obliga a no viure amb la vergonya d’haver rebutjat els seus ideals. Per això se suïcida perquè no ha pogut viure autènticament des de la perspectiva de Déu, que s’autoexigeix.

La història sembla transmetre la idea que, per molt forta i dominant que sembli la moral puritana, sempre serà superada per la vida mateixa. Els missioners no guanyaran. Tot i això, Maugham no es limita a una crítica simplista de la religió. En lloc de mostrar un reverend hipòcrita que cedeix a la temptació, presenta un personatge que, en adonar-se de la greu traïció als propis principis, escull el suïcidi. La seva mort, un acte pecaminós en si mateix, és l’única sortida de qui ha traït el més important: la vida autèntica.

Una victòria amarga?

Des de l’inici es tractava d’una batalla desigual. Perquè la senyoreta Thompson no té gens d’interès en la dialèctica de Davidson; només Davidson en té. I quan Davidson es pensa que li ha imposat l’autèntica vida; la submissió activa o passiva: activa perquè sembla que Thompson l’accepta de bon grat (acceptació de la voluntat divina) però també podria ser passiva (resignació a la voluntat divina). Sigui una o sigui l’altra: en tots dos casos hauria guanyat Davidson, però Thompson reafirma la seva vida en un acte final que desmunta la veritat de Davidson perquè ha estat fingiment, aparença; la jove de cuixes grosses, símbol de la corporalitat per sobre de les idees, no ha conegut no ha volgut conèixer el patiment vertader, l’essència divina. Thompson és com aquell animaló que fingeix la mort per poder tornar a viure plenament davant del depredador de la vida que és el reverend Davidson.

Era una batalla desavantatjosa pel reverend Davidson, que li ha de fer veure una vida invisible perfecta; mentre la senyoreta Thompson és ben capaç de viure una existència alegre malgrat tots els malgrats de la vida. Tot i que la senyoreta Thompson sobreviu i s’imposa, el lector no pot evitar sentir horror davant la seva rialla estrident en el desenllaç final. Tot i que el reverend era l’opressor, el seu destí tràgic genera certa compassió, transforma la percepció que es tenia d’ell poques pàgines abans.

Maugham, amb la seva mestria narrativa, es limita a mostrar els fets sense emetre judicis. Podria ser que Thompson no fos tan autèntica com ens pensàvem, que en la seva rialla i en la reproducció musical del ragtime final no hi hagi un acte pur i genuí sinó un mer ressentiment, o bé que nosaltres no acceptem amb tanta facilitat que la vida autèntica sigui només el model dionisíac que encarna Thompson i tinguem necessitat de personatges de bona voluntat, que comenten errors, com Davidson.