Algunes notes per a la comunicació de vint minuts sobre el llibre Sobre pedagogia d’Immanuel Kant dins la 2a jornada La setmana crítica d’Olot.

D’ara endavant [l’estudiant de filosofia] es pensa que aprendrà filosofia la qual cosa és impossible, perquè ara li cal aprendre a filosofar.

Anunci del programa de les Lliçons del semestre d’hivern (1765-1766)

Kant, un pedagog il·lustrat del segle XVIII

L’escrit sobre pedagogia de Kant, titulat Sobre pedagogia, són els apunts que Kant va dictar a Köningsberg en quatre cursos acadèmics. Un deixeble seu, Rink, en va fer l’edició i la publicació, amb l’autorització del mestre. Es tracten, per tant, de documents de caràcter oral, de Vorlesungs (classes magistrals) i per això són uns textos repetitius i no tenen la millor organització possible.

Podríem pensar que Kant solament escriu un encàrrec docent que li fa la Universitat, però el filòsof té profundes preocupacions que estan en consonància amb els ideals il·lustrats. A l’inici d’aquest text, Kant escriu que l’«educació és el problema més important i més difícil que es pot plantejar l’home». A més, Kant va treballar durant nou anys com a preceptor, per tres famílies diferents. Això el duu a afirmar que és bo «saber tot el que fer en l’educació», des de bon començament fins al final, perquè mai se sap quines preguntes faran les famílies als tutors privats.

Context educatiu de l’època kantiana en els territoris germanòfons

Les esperances il·lustrades en l’educació eren enormes. I les de Kant, com a bon il·lustrat, també. Tots els pensadors il·lustrats estableixen un fort vincle entre la pedagogia i la filosofia de la història. La seva concepció de l’educació no tan sols té en compte l’educació d’avui, sinó també el possible desenvolupament futur de les qualitats pròpiament humanes. Perquè educar és educar pel progrés de tot el gènere humà: de la racionalitat, la moralitat i la llibertat. Kant estableix que aquest procés de la racionalitat hi ha una pugna entre dos antagonistes que cada humà porta a l’interior: la tendència a la sociabilitat i la tendència egoista.

Totes aquestes idees de progrés humà són molt nobles. De totes maneres, cal explicar que aquestes idees són això idees. La realitat de l’educació de l’època i, especialment, el context dels territoris germanòfons, com Prússia, on vivia Kant, presentava quatre problemes principals:

1. El baix nivell dels mestres. De l’educació s’encarregava el pastor que relegaven la tasca educativa al seu ajudant, el sagristà (Klüster), que s’acontentava si l’estudiant recitava el catecisme. També acabaven essent mestres els comerciants fallits o els estudiants no gaire bons. A partir de 1779, un decret del rei de Prússia Frederic II (1712-1786) va determinar que els tolits de guerra que sabessin llegir i escriure també podien ser mestres d’escola.

2. La manca d’assistència regular a l’escola i d’infraestructures. Les escoles populars només obrien una o dues hores els diumenges. El regne de Prússia va ser pioner a establir l’obligatorietat de l’escola fins als tretze anys, per davant de França i el Regne Unit, tot i el caràcter obligatori no es va aconseguir l’escolarització universal perquè faltaven edificis escolars. Tot i que el 1750 se’n van construir a Hecker; el 1773, a Reckan; el 1774, Gettin; el 1779, a Krahen.

3. La política reaccionària de l’Església. La política reaccionària de l’Església. L’ensenyament tradicional dels centres educatius de secundària no era gaire variat: se centrava sobretot en l’aprenentatge de la llengua llatina. Fins al 1760 no s’introdueix la geografia, una assignatura que Kant impartí també escadusserament a la Universitat. I el 1766, un programa a Darmstadt instaurava l’aprenentatge de la llengua alemanya. Un altre programa a Halle, el d’August Hermann Francke (1663-1727), es va proposar trencar amb l’ensenyament tradicional. Abans d’aquest —que incloïa història, geografia, ciències naturals, matemàtiques—, pràcticament només s’aprenia llatí. El seu programa també afegeix l’estudi pràctic d’arts i oficis. En aquesta nova etapa, es promogué l’aprenentatge del llatí com una descoberta del món clàssic. Tot i que l’Església i l’orientació pietista de Francke influirien en la reorientació final de l’estudi del llatí: una eina de la teologia. La lectura i anàlisi de textos clàssics llatins, com els de Virgili, Horaci, Lucreci, Tit Livi i Tàcit, perdrà terreny a l’aprenentatge del llatí per comprendre les polèmiques escolàstiques. Malgrat que els teòlegs Luter i Philipp Melanchthon (1497-1560), el sistematitzador del luteranisme, havien estat humanistes coneixedors de l’antiguitat. Si el llatí corre aquesta sort, el grec tampoc servia per llegir clàssics hel·lènics com Plató, sinó que pràcticament només s’aprenia per poder llegir el Nou Testament.

Cinc lemes de la pedagogia de Kant

1. El mestre educa només per a l’escola, el mentor ho fa per a la vida

Educar per la vida i l’educació moral. La precarietat de formació en el professorat i de recursos duu Kant a explicar com cal ensenyar (abans de la història la geografia; l’educació religiosa ha de consistir a comprendre que actuem segons la voluntat de l’altíssim i no pas imbuïts per un gran temor davant del poder de Déu). Per Kant, l’educació no es limita a ensenyar continguts, sinó que també ha de formar els alumnes per a la vida. El mestre ha de desenvolupar les aptituds naturals humanes, guiar els alumnes en la pràctica i proporcionar una base moral basada en màximes racionals comunes.

2. Eduquem d’acord amb la idea de la humanitat i el seu destí global 

Educar per un futur col·lectiu millor: L’educació ha de fomentar la dignitat intrínseca de l’ésser humà i preparar els alumnes per a un futur col·lectiu. Kant creia que l’educació no només havia de mirar l’estat present del món, sinó contribuir al destí de la humanitat, al seu futur. És per això que Kant estableix que l’educació del príncep ha d’anar a càrrec d’algú que no sigui noble, de mateixa manera que un arbre que creix millor envoltat d’altres arbres, creix més recte, així ho farà el príncep. I també se centrarà en la qüestió de la dignitat, és a dir, que cal tractar a tothom com a fins i no pas com a mers mitjans.

3. Els mestres han de tenir la llibertat d’utilitzar els seus propis mètodes i plantejaments i d’estar en contacte tant entre ells com amb la resta de professionals de l’educació 

L’experimentació educativa: Kant pren l’exemple de l’institut Dessau, també anomenat Philantropin, una institució filantròpica que defensava la llibertat dels mestres per utilitzar els seus propis mètodes i la necessitat d’experimentar per millorar l’educació. Així com que calia poder tractar aquestes qüestions amb altres mestres i intel·lectuals, per tal d’enriquir el debat sobre l’educació i que d’aquesta manera i amb el temps hi hagués una millora, atès que cap generació -ens diu Kant– pot traçar un pla educatiu definitiu.

4. L’educació és coercitiva, però mai esclavitza

La disciplina equilibrada en l’educació: Kant advocava per una disciplina justa que ajudés els infants a passar de la seva naturalesa instintiva, de la seva animalitat, a una moralitat, que és el que ens fa humans, i que està basada en màximes universals, amb el pas intermedi de comprendre les lleis socials i polítiques. També insistia que els càstigs morals (la fredor d’una mirada, el silenci com a acció reprovatòria), eren preferibles als càstigs que privaven la llibertat dels infants.

5. L’educació és un art

La tasca del mestre i de l’alumne: Segons Kant, l’educació pot ser, per una banda, passiva com quan es treballen les facultats espirituals generals i els altres pensen pel jove. En aquest punt, se li fonamenta l’exercici físic i la disciplina. Per altra banda, hi ha una educació activa en què l’alumne reconeix les seves obligacions i les conseqüències de les seves accions. Aquesta és la part l’educació moral, d’actuar segons unes màximes pròpies. També hi ha un conreu particular de les facultats espirituals que és el conreu de l’intel·lecte, dels sentits, de la imaginació, de la memòria, de la força de l’atenció i de l’enginy. La millor educació de les facultats espirituals consisteix a posar en pràctica allò que s’ha après.

La memòria

Kant emprà l’adagi llatí «tantum scimus, quantum memoria tenemus» (‘només sabem allò que recordem’) per reivindicar el paper de la memòria en l’educació perquè assevera que la mainada «ha de saber aprendre de cor determinades coses», aquelles que són realment útils. Tot i que també va considerar que és millor aprendre les llengües vives amb el tracte amb la gent i no pas amb l’ús de la memòria formal. El vocabulari es pot aprendre amb la lectura d’un autor concret. I en la geografia —que hauria d’aprendre’s abans que la història— cal la intervenció de la memòria. Per a l’aprenentatge de la història es pot fer servir el mètode mecànico-catequètic, que també és bo per algunes ciències, com la religió revelada. Així com el recurs de les taules. No considerà que l’exercici memorístic d’aprendre discursos fos útil. Les accions que sí que són notables en el conreu de la memòria són l’aprenentatge de cor dels noms dels personatges literaris, llegir i escriure, i aprendre llengües d’oïda. De fet, la memòria «s’ha d’ocupar només d’aquelles coses que ens siguin útils de recordar i que tinguin relació amb la vida real».

L’efecte de la lectura de novel·les

En un moment com el nostre en què molts col·lectius reivindiquen la importància de la lectura, Kant considerà llegir novel·les una distracció que no permetia accedir a la reflexió perquè du a la divagació. També debilita la memòria, que és la base de l’atenció. Kant es mostrà poc permissiu amb les distraccions perquè «creen una mena d’addicció» i fins les titllà d’«enemic de l’educació». Considerà ridícul que els infants s’expliquessin les lectures i també trobà que la lectura de contes desperta la seva ja prou fecunda imaginació, que més aviat calia regular i moderar.

L’autodidacte

L’aprenentatge més profund, segons Kant, és el que recordem millor. I és l’aprenentatge que fem sols. Per tant, l’aprenentatge de l’autodidacte. En aquest sentit, seria possible que un infant aprengués tot sol a escriure. Tot i que Kant també va asseverar que no tothom es troba en disposició d’aprendre sol ni d’aprendre-ho tot sol. Això no impedeix que Kant exemplifiqui la importància d’allò que contemporàniament hem anomenat «learning by doing» (‘aprendre fent’): «La millor manera d’entendre un mapa —escriu Kant— és poder-lo confeccionar un mateix. El millor recurs de què disposa la comprensió és l’elaboració».

El mètode socràtic
En la formació de la raó, hem de procedir amb un mètode lent i individual com és el mètode socràtic, que Plató caracteritza en els seus Diàlegs. Un mètode que no introdueix raonaments als estudiants, sinó que, com una «llevadora dels coneixements dels seus oients», els els treu. Fet que comporta que no es pugui utilitzar amb tothom alhora, només amb qui s’està ajudant a extreure coneixements en aquell precís moment. Per això no podem assegurar que «els altres —diu Kant— també hi aprenguin alguna cosa». El fet que sigui un mètode individual fa que resulti una tasca lenta. Es tracta, però, del mètode que també cal emprar per a l’ensenyament de la religió universal, entesa aquesta no pas com a l’aprenentatge de conceptes de la teologia, sinó la comprensió (fins a cert punt com pensaven els estoics) que Déu (o la Natura) mena les nostres accions.